Article  | 

Hiperconnectivitat i educació. Són compatibles?

SHARE

  • La hiperconnectivitat ens ha ajudat a mitigar l’aïllament patit durant el confinament i ha estat un catalitzador crucial per a àmbits com l’educació
  • Incorporar les tecnologies a l’aula pot canviar el comportament i les habilitats necessàries per a l’aprenentatge

 

Nous hàbits, connectivitat permanent

 

Què és el primer que fas quan t’aixeques? Mires un correu? Respons un WhatsApp? O bé entres a Twitter per veure què està passant en el món? Tinguis l’edat que tinguis segur que el primer que fas cada dia és agafar el mòbil i connectar-te al teu món digital, -fins i tot abans que donar els bon dia a una persona física -. Tot ocorre enfront d’una pantalla, entre 5 i 12 polzades que ens obren la porta a la hiperconnectivitat i com no, incideixen en el nostre entorn personal, canviant la nostra manera de relacionar-nos, consumir, aprendre o fins i tot treballar.

 

La connectivitat permanent, ha estat un gran aliat en l’educació per a intentar seguir amb una certa normalitat malgrat les dificultats de distància viscudes durant l’últim any. Un maldecap que no sols va afectar estudiants i famílies, sinó també a mestres i centres educatius, que van haver d’adoptar noves habilitats digitals per a arribar als seus alumnes i així poder transmetre’ls el seu coneixement a través d’una pantalla.

 

Però hauríem de parlar de connectivitat o de hiperconnectivitat?

 

La hiperconnectivitat constitueix probablement el símbol més nítid de la globalització. Avui dia és freqüent que una part molt important de la població pugui controlar pràcticament tot el seu entorn des del seu dispositiu mòbil. De fet, si tirem la mirada enrere al que descrivíem les passades setmanes sobre els canvis en l’aprenentatge i especialment pel que fa a la manera com aprenen els alumnes i al rol que els toca exercir als professors, recordarem que bona part d’aquests canvis es produeixen a causa de la connectivitat permanent.

 

En l’àmbit de l’educació l’alta connectivitat ha jugat un rol imprescindible, generant nous reptes molt marcats per l’accés il·limitat dels alumnes, els mestres han hagut d’afrontar una nova realitat, on l’estructura dels seus processos d’avaluació s’han vist completament modificats. Segons Mario Harraez, Global Educator and International Speaker. “Nombrosos educadors es trobaven amb el problema que no sabien si els estudiants coneixien realment les respostes a les seves preguntes, o si les havien copiat de la xarxa”.

 

No obstant això, aquesta hiperconnectivitat també comporta uns certs canvis en el comportament. L’any 2018, el prestigiós observatori social nord-americà Pew Ressearch Center va elaborar l’estudi “El futur del benestar en un món saturat de tecnologia” i va concloure que en els pròxims anys, es percebran de forma més accentuada les aportacions negatives de la tecnologia. Algunes de les conseqüències ja les percebem a dia d’avui; la mateixa Sherry Turkle, psicòloga que fa més de 10 anys alertava de la solitud que produeix la hiperconnectivitat, i que resumeix amb la frase: “Connectats però sols”, explica que la tecnologia ens dona la falsa sensació d’estar connectats amb uns altres quan en realitat perdem la veritable proximitat.

 

Podem combatre els efectes secundaris de la hiperconnectivitat?

 

Està hiperconnectivitat comporta per tant efectes secundaris que hem d’afrontar, acceptant que aquesta revolució pot canviar el comportament de les persones i fins i tot eliminar gairebé per complet el control d’algunes habilitats.

 

No obstant això, és indubtable que ens ha ajudat a mitigar efectes d’aïllament patits durant el confinament i ha estat un catalitzador crucial per a àmbits com l’educació. Per tant tenim una oportunitat per a fer aflorar altres habilitats, ocultes fins ara. Sense anar més lluny, els alumnes de l’avui o del demà ja no necessiten memoritzar com s’ha fet en les passades dècades, ja que les màquines ens proveeixen de la informació que abans emmagatzemàvem en el nostre cervell; avui dia qualsevol alumne pot trobar en dècimes de segon la informació que busca en la xarxa.

 

Aquestes noves dinàmiques d’accés a la informació i la permanent connectivitat ens modelen com a societat, per a això hem d’afrontar aquest nou paradigma amb una visió crítica. Hem d’empoderar als futurs estudiants per a fer un ús conscient d’aquesta hiperconnectivitat; remarcant que l’accés a la informació ha de ser selectiu i crític, ja que no tot val, ni tot allò que el cercador ens situa en primer lloc és sempre rellevant i veraç.