Algoritmes, vots i bales 

Jaime García Cantero

Urnes i Armes. Mig planeta estarà cridat a les eleccions el 2024 mentre el món segueix en guerra. La tecnologia, i molt especialment la Intel·ligència Artificial, poden determinar els resultats d’ambdues. DeepFakes i ciberatacs. Manipulació algorítmica i terrorisme digital. El vell ordre s’acaba i el nou triga a arribar, i com alertava Antonio Gramsci, “En aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. 

Explicava la professora de Harvard Svetlana Boym, que el segle XX va començar com una utopia futurista i va concloure sumit en la nostàlgia. La tecnologia era sens dubte una part integral d’aquesta utopia, però ara que aquest futur sembla haver-nos assolit i els robots, els vehicles que es condueixen sols o l’aldea global amb la qual somiava Mcluhan, s’han fet realitat, la nostra visió dista bastant d’aquest futur feliç que pronosticaven els integrats i són cada vegada més els apocalíptics, seguint la dicotomia d’Umberto Eco, que clamen contra l’imparable avanç tecnològic. Alguns, com explicava Zygmunt Bauman en la seva obra pòstuma, han caigut fins i tot en la retrotopia, a construir l’utòpic no cap endavant sinó cap enrere, fent de la nostàlgia un passat que mai va existir, una excusa per a l’immobilisme i en el pitjor dels casos una bandera per a aquestes polítiques de l’odi que apareixen avui per totes les latituds.

Però això no va de parar la tecnologia, sinó de fer-la avançar de manera diferent. La mateixa Intel·ligència Artificial que construeix fake news ha estat capaç de descobrir l’estructura de 200 milions de proteïnes i posar aquest coneixement al servei de la comunitat científica. Aquests mateixos algoritmes estan sent claus en el descobriment de nous antibiòtics que salvaran milions de vides o en la lluita contra el canvi climàtic. El problema no és la intel·ligència artificial sinó l’ús que en fem d’ella. 

Recuperem la visió de la tecnologia com a eina de progrés. Invertim en recerca d’impacte i tecnologia amb propòsit, aquella que resol problemes rellevants de manera responsable. Tenim una oportunitat majúscula davant nostra. Una eina poderosa per a aconseguir un demà millor. Però aquesta oportunitat no és un xec en blanc sinó un full vermell. Com explicava Miguel Delibes, en un llibret de paper tots els fulls són blancs fins que un vermell anuncia que només en queden cinc. És el principi del final. El senyal que alguna cosa acaba. Aquesta no és la nostra primera oportunitat, però pot ser l’última. El moment és ara. Les decisions que prenguem aquest 2024 que comença marcaran les pròximes dècades. Com deia Ortega y Gasset: “Si no decidim, uns altres ho faran per nosaltres segurament contra nosaltres”. En un entorn de complexitat el futur no es construeix, es teixeix. La catedral que deixarem als que vindran ha de créixer com un basar. Plural, descentralitzat, complex i viu. Un altre model és possible. El de la tecnologia amb propòsit que no fa milionari al 0,1% de la població sinó que millora la vida de l’altre 99,9%. Una digitalització justa, inclusiva i sostenible que posa a les persones en el centre. Una transformació que construeix una societat de l’aprenentatge, que com explicava Joseph Stiglitz, entén que el coneixement, la innovació i la ciència són l’única garantia de creixement sostenible i creació d’ocupació.  

No és una guerra mundial, però és un món en guerra 

El Programa de Dades de Conflictes d’Uppsala, que ha estat rastrejant les guerres en l’àmbit mundial des de 1945, va identificar 2022 i 2023 com els anys més conflictius en el món des del final de la Guerra Freda. Un de cada sis habitants d’aquest planeta que anomenem nostre va estar exposat a un conflicte armat l’any 2023. 

En els últims 24 mesos han començat, s’han reiniciat o intensificat un nombre sorprenent de conflictes armats. Alguns estaven congelats, d’altres feia anys que es coïen a foc lent. Tots ara s’han tornat actius. La llista inclou no només les guerres a Gaza i Ucraïna, sinó també les mesures militars sèrbies contra Kosovo, les hostilitats entre Armènia i l’Azerbaidjan a Alt Karabakh, els combats a l’est del Congo, la complexa situació a Sudan des de l’abril o el fràgil alto el foc a Tigray que Etiòpia sembla disposada a trencar en qualsevol moment. Síria i Iemen no han estat precisament tranquils durant aquest període. Sonen llunyans tambors de guerra a l’est d’Àsia, amb la contínua amenaça que la Xina envaeixi l’illa de Taiwan, epicentre de la microelectrònica mundial, o les funestes conseqüències d’una possible ocupació veneçolana del Esequibo. Les bandes, les maras o els càrtels amenacen contínuament a governs com els d’Haití o Mèxic. La guerra ha deixat de ser un monopoli dels estats. La “desregulació de l’ús de la força“, forjada durant anys d’erosió de les normes internacionals, cristal·litza en noves amenaces. En només 12 mesos, la violència política en el món ha augmentat un 27%. 

L’impacte d’aquesta situació en l’entorn tecnològic és evident. Els experts de l’observatori Retina assenyalen la situació geopolítica com el risc més gran per frenar les inversions en innovació i transformació digital. Tot i que aquest impacte és altament asimètric. L’observatori assenyala el sector de la seguretat i la defensa com a sector prioritari d’inversió pel 2024 i veuen en la ciberseguretat un dels vectors tecnològics prioritaris per a l’any que comença. 

El maig de l’any passat vaig entrevistar la primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas. La seva opinió era clara: “Quan la guerra entre Ucraïna i Rússia acabi en el món físic, encara durarà anys al ciberespai”. Però més enllà d’aquest impacte immediat en la innovació en el sector de la defensa, amb les seves possibles aplicacions de doble ús, i en les tecnologies de ciberseguretat, aquest context prebèl·lic reobre dos temes recurrents en la geoestratègia global d’alt impacte en la innovació i la transformació digital: la governança global i la sobirania estratègica. El model de governança global multilateral de 1945 s’ha quedat obsolet. El món d’avui no s’assembla al d’ahir. El segle XXI està marcat per l’enfrontament d’una potència en alça, la Xina i una altra consolidada, EUA, ambdues convertides en enormes potències tecnològiques amb models oposats, però de similars efectes per a la resta del planeta. Per això, davant la D Xina de la Dominació, amb un estat totpoderós i controlador i la D del Darwinisme nord-americà, en què els mercats, i només ells, imposen la seva llei, cal una tercera D, la dels drets que sembla representar Europa. La llei de serveis digitals o la recent proposta de llei d’Intel·ligència Artificial podrien marcar el camí. L’àmbit digital ha de deixar de ser el salvatge oest. La tecnologia, i molt especialment la intel·ligència artificial, és, com deia Cathy O ́Neil, una “arma de destrucció” per a les nostres democràcies, que viuran aquest 2024 un enorme test d’estrès.  

Voteu, voteu, maleïts… 

Més de la meitat del planeta votarà el 2024. Les urnes estaran obertes a 76 països que representen el 51% de la població global. Tanmateix, en almenys la meitat d’aquests estats és probable que no condueixin a canvis significatius en l’estructura dels qui estan en el poder, perquè les consultes no seran lliures ni veritablement democràtiques, ateses les lleis contra la llibertat d’expressió o d’associació presents en molts règims. 

A més de les eleccions europees, que podrien paradoxalment conduir a un parlament antieuropeu, també es votaran en vuit dels deu països més poblats del món: Bangladesh, Brasil, Índia i Indonèsia, Mèxic, Pakistan, Rússia i Estats Units, i en 18 països africans que sumen 300 milions de votants per a un total de gairebé 4000. 

No obstant això, com assenyalava The Economist, dels 71 països que voten només 43 tindran eleccions plenament lliures i democràtiques: en els altres 28 el vot servirà de poc. Ningú espera sorpresa a Rússia, on la reelecció de Vladimir Putin és segura, o a l’Iran. En l’àmbit tecnològic seran especialment importants, a més de les europees, les de Taiwan que inicia l’any electoral el 13 de gener de 2024, amb una votació que marcarà el futur de les seves relacions amb la Xina i podria amb això marcar un canvi substancial en la seva política d’exportacions de xips, i també les que tancaran l’any als EUA, on una possible tornada de l’expresident Donald Trump podria desencadenar impredictibles reaccions a tot el món. 

Però l’impacte de les eleccions en la tecnologia funciona també en el sentit oposat. Com ja va demostrar la votació del Brexit o les eleccions al Brasil o abans als EUA la tecnologia juga un rol cada vegada més gran en l’elecció dels votants i això és una cosa que la intel·ligència artificial podria dinamitar. “Durant l’any passat, aquesta nova tecnologia es va utilitzar en almenys 16 països per sembrar dubtes, difamar els oponents o influir en el debat públic”, advertia l’edició de l’any 2023 de l’informe Llibertat a la Xarxa elaborat per l’organització sense ànim de lucre Freedom House. El seu ús el 2023 s’ha disparat. Les recents eleccions a Argentina van estar marcades per l’ús generalitzat d’IA en material de campanya. La IA també s’ha utilitzat per manipular els votants a l’Índia, Estats Units, Polònia, Zàmbia o Bangladesh. 

La intel·ligència artificial, amb la seva enorme capacitat de generar desigualtat entre el que la fa servir i el que no, i el seu potencial de fer indistingible la veritat de la mentida, pot portar a l’extrem la polarització. Desigualtat i DeepFakes són gasolina per a l’incendi en què vivim i adoben el terreny per a aquests nous feixismes que assolen el planeta. Homes blancs espantats i enfadats que poden votar un parlament antieuropeu per dirigir el vell continent o posar al capdavant dels EUA a l’individu que va animar l’assalt violent del seu congrés. Però no tot està perdut. Com escrivia Cortázar en aquests capítols de Rayuela que podies no llegir, “res està perdut si es té per fi el valor de proclamar que tot està perdut i que cal començar de nou”. Un bon principi pot ser no fer a la intel·ligència artificial en particular i la tecnologia en general responsable de tots els nostres mals. 

No culpi l’algoritme 

La intel·ligència artificial és la tecnologia més poderosa en la història de la humanitat, perquè no qüestiona el que fem, sinó el que som. No podem entrar en la simplificació o usar-la com a excusa o justificació de mals que porten anys entre nosaltres, com alertava Virginia Eubanks en el seu magnífic L’automatització de la desigualtat. LA IA podria ajudar la humanitat a resoldre alguns dels seus problemes més urgents i ho farà d’una manera molt específica: accelerant radicalment el ritme dels descobriments científics, especialment en àrees com la medicina o la lluita contra el canvi climàtic. Davant el catastrofisme i la visió apocalíptica dels que demanen parar la IA, experts com Demis Hassabis o Yann LeCun creuen que pot conduir a una era daurada de la investigació científica.  

Però les possibilitats de construir un món millor van més enllà de la ciència. Intel·lectuals i economistes com Aaron Bastani o Nick Srnicek veuen en l’automatització i l’ús de la IA una palanca per transformar l’ocupació, redistribuir el treball i aconseguir un ingrés mínim vital. No deixem que els apocalíptics tinguin raó, posem en aquest 2024 les bases d’un futur millor en què regulem i posem al servei de les persones la intel·ligència artificial.