La promesa d’Espanya per a la neurotecnologia

Karen S. Rommelfanger, Doctora en ètica en neurotecnologia

Imagina un món sense demència, on el procés de la malaltia pugui aturar-se al cervell abans que els metges es donin compte que està malaltant. Imagina auriculars que puguin detectar l’activitat cerebral estressada i respondre reproduint música relaxant. La ciència i tecnologia cerebral emergent està llesta per canviar les nostres vides de maneres que podrien ser tan inimaginables avui com ho va ser el telèfon intel·ligent fa algunes dècades.

El Consell de la Unió Europea anunciava la Declaració de Lleó sobre la Neurotecnologia Europea el passat desembre. La signatura de la Declaració representa el compromís dels estats membres de centrar-se en una transformació digital no només de l’ésser humà, sinó també orientada als drets humans. Aquesta Declaració arriba després d’un creixent moviment global per explorar l’impacte que les tecnologies en ràpida evolució tindran en la nostra naturalesa, les nostres relacions entre nosaltres i com vivim junts com a societat.

Per què els països i organitzacions multilaterals estan tan atents a la neurotecnologia? És evident que aquelles tecnologies dissenyades per detectar, estimular o interpretar directament l’activitat al cervell o la medul·la espinal mostren un enorme potencial tant en el context mèdic com en la nostra vida quotidiana. Una de les coses més emocionants sobre la neurotecnologia és el que la fa tan èticament complicada: el potencial per obtenir profunds coneixements i intervenir en la funció mental de algú.

La capacitat d’adquirir informació íntima del teu cervell, a l’igual que qualsevol dada, podria utilitzar-se de manera que no només empoderi, sinó que també tregui poder si cau en mans equivocades. Podríem voler estimular el cervell per restaurar funcions com el moviment o la parla. Però també podríem estimular una sensació artificial, emoció o fins i tot pensaments.

Amb qualsevol tecnologia emergent, ens enfrontem a un problema de ritme en què es desenvolupa més ràpid del que podem regular-la. El dilema de Collingridge és el repte de regular prematurament el desconegut, els resultats imprevisibles o esperar tant de temps per regular que la tecnologia està massa arrelada per canviar-la o regular-la.

A diferència de les xarxes socials, i en certa mesura la IA, encara no és massa tard per desenvolupar una estratègia efectiva per a la neurotecnologia. Els científics i enginyers encara poden comprometre’s a desenvolupar pràctiques ètiques. En paral·lel, els responsables polítics poden treballar cap a un refinament cuidadós de les lleis de privadesa per delinear explícitament els contextos acceptables i inacceptables per a la recopilació i ús de dades, o fins i tot si les dades derivades del cervell han de considerar-se una categoria especial de dades “sensibles”.

La neurotecnologia té el potencial de convertir-se en un cas d’estudi positiu per a les tecnologies emergents. Els responsables polítics encara tenen l’oportunitat d’anticipar-se i establir barreres de seguretat per a un futur positiu. Hi ha un detall: només podrem fer-ho treballant amb científics, la indústria i, el que és més important, els ciutadans i pacients pels quals es dissenya.

Espanya està posicionada per liderar el desenvolupament i la governança ètica de la neurotecnologia. A través de la seva Carta de Drets Digitals, ja ha inclòs disposicions pels drets digitals en el seu ús. Aquests inclouen proteccions per preservar la identitat individual, protecció de dades i regulació per a tecnologies que podrien conduir a una millora cognitiva.

Espanya, a través del seu compromís establert amb el humanisme tecnològic —un model de desenvolupament tecnològic centrat en els éssers humans i protecció dels seus drets— té l’oportunitat de ser un exemple en la promoció d’un món amb neurotecnologia humanística i desenvolupar-la dins del marc dels drets digitals i la inclusió de diverses veus humanes —inclosos ciutadans, responsables polítics, científics i indústria— per crear un camí cap endavant junts.