Reindustrialitzar l’economia europea: una missió complexa que té en la intel·ligència artificial el seu millor aliat

Alberto Iglesias Fraga, periodista i director del suplement ‘Disruptores e Innovadores’ de El Español

Situem-nos en el 2020, l’any que quedarà marcat en els llibres d’història per la pandèmia de la COVID-19. En paral·lel a la disrupció que va suposar aquesta malaltia en les nostres vides, es va produir un altre fenomen inaudit per la seva profunditat i gravetat: una interrupció massiva i prolongada de les cadenes de subministrament globals. Va ser, sense cap dubte, un punt d’inflexió per a moltes regions del globus, com Europa, que havien fet de la globalització i l’externalització les seves particulars banderes de progrés econòmic. De la nit al dia, comptar amb un teixit industrial fort era el millor actiu que qualsevol país podia atresorar.

Entre 2000 i 2020, la Unió Europea va perdre un 20% de quota de mercat en la producció industrial global. Aquest mateix any, el dèficit comercial de la UE en productes manufacturats va superar els 335.000 milions d’euros. I, des de llavors, la situació no ha fet sinó empitjorar: les successives crisis econòmiques, la incertesa provocada pels conflictes a Ucraïna i Palestina, noves interrupcions del comerç mundial al Mar Roig… L’escenari converteix, així, la reindustrialització de les economies més consolidades en el major imperatiu del moment.

El temor no està només lligat a sofrir desproveïment d’algun bé de primera necessitat (com va succeir en la pandèmia). Tampoc és una qüestió exclusivament lligada a la necessitat d’injectar un nou influx al creixement econòmic d’Europa, anquilosat en xifres d’un sol dígit i amb grans dubtes sobre la seva sostenibilitat futura. Ni tan sols és una cosa que respongui a una disputa política entre blocs enfrontats, com succeís durant la Guerra Freda. Més aviat al contrari: la necessitat de comptar amb una indústria pròpia, eficient i competitiva és la que genera aquests conflictes i tensions geopolítiques, al mateix temps que suposen la gran esperança per a incrementar el PIB i l’ocupació.

La Unió Europea és la zona que concentra la majoria d’anàlisi en aquests moments, no per ser objecte fetitxe, sinó perquè és la regió que millor exemplifica els danys de la deslocalització massiva de les seves capacitats industrials des dels anys 90 fins a l’actualitat. També, per això, s’esperava de Brussel·les -que va diagnosticar el problema amb una certa celeritat en 2020- una resposta a l’altura de les circumstàncies. El Pla de Recuperació NextGenerationEU, dotat de 750.000 milions d’euros, és la iniciativa de major importància que el Vell Continent ha posat en marxa per a reconvertir les economies europees i dotar-les d’un major pes industrial. Acompanyada de l’Estratègia Industrial Europea, aquest pla busca fomentar l’autonomia estratègica i facilitar el desenvolupament productiu dins del bloc comunitari.

No obstant això, el diàleg sobre una reindustrialització podria veure’s com un mer transvasament de plantes de fabricació d’un punt a un altre. Aquesta aproximació no sols seria un gran error, sinó també resultaria absurda tenint en compte el ritme accelerat de canvis que es viuen a pràcticament tots els mercats, ja siguin de consum o empresarials. I és per això que les iniciatives de la UE parteixen d’una premissa bàsica, de lògica aclaparadora: la reindustrialització ha de produir-se, sí, però ha de fer-ho sobre els principis de la innovació digital i la transició verda.

En aquest procés, la intel·ligència artificial jugarà un paper fonamental. La IA té el potencial de transformar tots els sectors econòmics, des del manufacturer fins l’agrícola, passant pel transport i l’energia.

Recordem que, actualment, la inversió en R+D a la UE és inferior a la dels Estats Units i la Xina, i això és especialment cert en el segment de la intel·ligència artificial, on Europa ha resultat essencial en les fases de recerca d’aquesta tecnologia (recordem que va ser al Regne Unit on es va encunyar aquest terme en 1956) però s’ha quedat despenjada de la seva fase de desenvolupament i comercialització. No obstant això, els analistes estimen que aquesta tecnologia, la intel·ligència artificial, podria augmentar el PIB de la UE en 16,3 bilions d’euros fins a 2030. És una oportunitat que no podem deixar passar.

Diversos estudis de PwC, Accenture, IDC, Gartner i diverses companyies dedicades a aquestes comeses expliquen quin és l’impacte potencial de la IA en la seva confluència amb la reindustrialització del nostre teixit productiu. D’una banda, la intel·ligència artificial permet augmentar la productivitat total d’una companyia, just una de les llacunes de molts països (com Espanya) a l’hora de ser competitius internacionalment. D’altra banda, es pot fomentar una indústria capaç d’oferir productes més personalitzats i que s’adapti millor als canvis de tendències del mercat o als pics de demanda que es produeixin. Aquesta escalabilitat i flexibilitat es recolza, principalment, en tecnologies com els bessons digitals o les eines predictives, germanes bessones de la intel·ligència artificial.

Tenim grans exemples d’aquesta confluència tan extraordinària. Siemens ja utilitza bessons digitals per a poder simular diversos escenaris de producció abans de posar-los en producció, a més de dur a terme algunes proves pioneres en el treball conjunt de màquines intel·ligents i humans a les seves fàbriques. BMW ja utilitza la intel·ligència artificial per a optimitzar la producció dels seus vehicles i evitar errors durant tot el procés de fabricació. I el colós de l’aviació europea, Airbus, utilitza aquesta mateixa tecnologia per a descobrir nous materials amb els quals fer que els seus avions siguin cada vegada més lleugers, eficients, sostenibles i segurs.

Tot i així, la reindustrialització d’Europa no serà un procés fàcil. Hi ha diversos desafiaments que han d’abordar-se, incloent-hi una inversió més directa i àgil cap a les empreses industrials que vulguin millorar els seus processos mitjançant la IA. També, coincideixen tots els analistes, s’han de concentrar esforços en la formació de la mà d’obra actual, per tal que sigui capaç d’aprofitar el potencial de la tecnologia i aportar valor en una era cada vegada més dominada per l’automatització. Igualment, queda per constatar quin serà el rol -positiu o negatiu- que jugarà la regulació europea en matèria d’intel·ligència artificial, l’AI Act, l’aprovació de la qual està prevista per a aquesta primavera. Obstacles, no obstant això, que són perfectament salvables si mantenim al nostre cap la premissa bàsica que subjeu a aquesta qüestió: la reindustrialització és una tendència inevitable i necessària, però només es produirà si ve acompanyada de tecnologies d’avantguarda -com la intel·ligència artificial- que garanteixin la seva sostenibilitat econòmica i mediambiental a llarg termini.