De l’Amazònia a Barcelona: comunitat, tecnologia i resiliència en un any marcat pel foc

Osmar Bambini, CIO i Cofundador de umgrauemeio

L’any en què el Brasil va acollir la COP30 no va anar només una altra fita més en el calendari climàtic global. Es va convertir en un mirall que va reflectir tant la magnitud de l’emergència climàtica com les solucions silencioses, sovint invisibles, que ja estaven prenent forma sobre el terreny. Al llarg de la Amazonía, el Pantanal, el Tancat i els boscos periurbans, un missatge es va tornar impossible d’ignorar: els incendis ja no són desastres aïllats. Són crisis sistèmiques —ecològiques, socials, climàtiques i polítiques alhora—.

I, no obstant això, enmig de temperatures rècord, sequeres extremes i àrees cremades sense precedents, alguna cosa més es va tornar evident. La resiliència no prové només de la tecnologia, només de les polítiques ni solo de les comunitats. Sorgeix de la integració de les tres. Aquesta comprensió és la base de la nostra aproximació en Embrace the Forest.

L’any del Brasil com a amfitrió de la COP es va desenvolupar en el que el científic Stephen Pyne denomina el Piroceno, una era en la qual el foc es converteix en una força dominant que redefineix paisatges, economies i vides. En aquest context, la conversa sobre el foc va començar a canviar. A poc a poc, però amb creixent confiança, el relat es va allunyar de la idea del “foc zero” cap a una comprensió més madura: el foc pot ser ecològic o destructiu; el foc pot ser una eina o una arma; el foc pot gestionar-se (o ignorar-se fins que es torna catastròfic).

A la Casa de la Innovació Social de Belém durant la COP30, aquest canvi va prendre forma d’una manera senzilla però poderosa. La gent es va reunir al voltant d’una única foguera, compartint experiències entre mons que rares vegades es creuen —líders indígenes, brigades comunitàries contra incendis, científics, autoritats públiques, tecnòlegs i finançadors—. La conclusió que va sorgir va ser pràctica, no teòrica. El foc no pot controlar-se només amb tecnologia. No pot gestionar-se sense les persones que conviuen amb ell. I els esforços comunitaris no poden escalar-se sense intel·ligència, dades i coordinació.

Embrace the Forest va néixer d’aquesta comprensió. No és un projecte sobre desplegar tecnologia en els territoris, sinó sobre construir resiliència amb els territoris —combinant intel·ligència en temps real, governança i lideratge local—. En la Amazonía i el Pantanal, aquesta aproximació integra la detecció precoç basada en IA amb brigades comunitàries contra incendis, reduint els temps de resposta d’hores a minuts. Desplaça l’esforç de la resposta d’emergència constant cap a la prevenció, la planificació i la restauració, al mateix temps que construeix transparència i confiança entre comunitats, ONG, governs i finançadors. A través de diferents biomes, la lliçó s’ha mantingut constant: la tecnologia només funciona quan potència la capacitat humana, no quan intenta substituir-la.

A primera vista, el Parc Natural de Collserola, que envolta l’àrea metropolitana de Barcelona, pot semblar llunyà a l’Amazònia. És un bioma distint, governat sota acords institucionals diferents i conformat per condicions socioeconòmiques pròpies. No obstant això, el desafiament central és sorprenentment similar. Collserola és un bosc periurbà baix estrès climàtic creixent, on la calor extrema i la sequera prolongada eleven el risc d’incendis, la vegetació densa es creua amb infraestructures urbanes crítiques, i la prevenció, la detecció precoç i la coordinació són molt més eficaces que la reacció. En aquest context, les institucions públiques, la societat civil i la tecnologia han d’operar com un sistema integrat.

Per això Collserola és més que un projecte pilot. Serveix de pont entre mons. El que hem après en territoris remots —sobre integrar dades amb coneixement local, construir confiança i dissenyar sistemes que la gent realment utilitza— es torna directament aplicable als paisatges mediterranis d’Europa. A canvi, Collserola ofereix una cosa igualment valuosa: un laboratori viu on la gestió adaptativa del foc, la governança digital i la innovació pública poden provar-se, avaluar-se i replicar-se.

Al llarg d’aquest recorregut, es va aconseguir una fita important a Barcelona. Embrace the Forest va ser reconegut amb els MWCapital Awards, rebent el Horizon Award —una distinció atorgada a iniciatives amb fort potencial per a generar impacte en l’ecosistema digital i ambiental de Barcelona—. Més que un premi, aquest reconeixement va crear una oportunitat tangible per a pilotar Embrace the Forest a la regió de Barcelona, començant per Collserola, mitjançant una estreta col·laboració amb institucions públiques, actors locals i l’ecosistema d’innovació més ampli. Al març, el projecte entra en una nova fase com a part de l’agenda de MWCapital a Barcelona, creant espai per a compartir les lliçons apreses al Brasil, connectar amb professionals europeus i explorar col·lectivament com la gestió comunitària del foc, secundada per eines digitals, pot enfortir la resiliència en els paisatges mediterranis.

Mentre la comunitat mundial mira més enllà del Brasil cap a la COP31, la pregunta ja no és si els incendis empitjoraran, sinó quins tan preparats estem per a conviure amb ells sense perdre boscos, ciutats i vides. El camí endavant no és abstracte; ja és visible. Les comunitats actuen com a primeres respondedoras, guardianes del coneixement i protectores del territori. La tecnologia funciona com a sistema d’alerta primerenca, eina de coordinació i font de transparència. La governança proporciona el teixit connectiu que alinea incentius, responsabilitats i acció. I la resiliència es construeix dia a dia, no sols en moments de crisis.

Des de l’Amazònia fins Barcelona, Embrace the Forest demostra que aquesta integració no és només possible. És essencial. El foc ensenya humilitat. Exposa els límits del control, el cost de la fragmentació i els riscos de la inacció. Però també ensenya cooperació, perquè ningú s’enfronta al foc sol i té èxit. Si hi ha una lliçó de l’any del Brasil com a amfitrió de la COP, és aquesta: el futur de la resiliència climàtica no es decidirà només en sales de control, en comunitats o en algorismes, sinó en els espais on els tres es creuen. Collserola és un d’aquests espais, i el que construïm allí ressonarà molt més allà dels seus pujols.